LA VIDA UNA OPORTUNITAT
Hi ha tant del que gaudir … tenim tant que agrair … tant que celebrar … del que meravellar … Que una vida no és fart suficient!
Hi ha tant pel que plorar … hi ha tant pel que ràbia … hi ha tant que expiar … hi ha tant pel que patir … Que un oceà de llàgrimes salades penes em alleuja l’ànima!
Hi ha tant que agrair … que redimir, de perdonar, tant que alleujar … Que ni cent cors plens de compassió serien suficients!
Hi ha tant d’assumir … tant en què participar … tant que oferir, per la qual cosa viure … Que una vida a mitges no em sembla vida!
Hi ha tant que compartir … tant per aprendre, per creure … Que una sola humanitat em és imprescindible!
Hi ha tant de facilitar, de repartir … d’administrar amb equitat … Que, per tot això, res podrà torçar meva obstinació!
Hi ha tant que estimar, que admirar … tant pel que resar … ¡Que cap temple ni religió poden donar cabuda a la meva fervor!
Com es pot davant tant … sensibilitzar, estimar i viure tan poc? Com es pot … entre tant i tan poc romandre aliè i indiferent?
Tot fent de la vida una dedicació plena al bé col lectiu, només arriba a ser un petit centelleig entre les immenses possibilitats que se’ns ofereixen i que requereixen la nostra atenció. A penes, entestats 24 hores del nostre dia, arribem a ser útils per una cosa aliena a nosaltres mateixos.
Havent tant per fer … tant per fer … Com ens permetem caure en la indolència, l’avorriment, l’abatiment, la banalitat i el desvaris deixant que tot això feu presa de nosaltres? És així que perdem la raó de ser, i, veritablement posseïts, arribem a desconeguts davant els nostres propis ulls.
En un món cada vegada més complex, la nostra dedicació a descobrir qui som és tasca imprescindible per donar llum i participar del món. Seria inconcebible que desposeyendo a la pròpia consciència de la cura de la seva mare, la vida, i que després d’assolir la seva maduresa i després d’oferir els seus valors, i tomándolos, no ens ocupáramos de la seva necessitat de realitzar-se.
Com qualsevol acte d’amor, aquest requereix un donar i un rebre i qualsevol, per mesquí que fos, sap del cert que rebre sense donar inmerecidamente és un espoli, un abús i una violació execrable la responsabilitat recaurà sobre la seva persona.
Així que la mateixa ambició i el desig de possessió i prosperitat ens han col locat en un Bret, de tal manera que, una vegada oberta la caixa de Pandora, ara no podem tancar-la. Només ens resta créixer i ser responsables de tot allò que assumim i indicis al penetrar en el seu misteri virginal. Aquest és el repte, la responsabilitat que tenim davant la vida quan entrem en contacte amb el nostre ser.
Aquest és a la vegada el premi i càstig per tanta gosadia. No podem tornar a ocultar a la nostra innocent ignorància pretenent que res succeir o, que l’experiència és només meva, sí, teva és, però … És realment només teva? Els pètals desfullat per les nostres mans es marceix sense la nostra intervenció.
Retornem el Don d’haver viscut l’experiència, amb la dita de donar-li realitat tangible, pagant així amb el compromís, esforç i responsabilitat que tot això comporta, i alhora som beneïts i gratificat amb aquesta mateixa responsabilitat, atorgant el goig de ser creatius i generosos en els deures per fer.
Cadascú tria si sentir víctima i frustrat per suportar un pes i una responsabilitat inconscientment acceptada, però que és atorgada conscientment, o si sentir feliç perquè sap que coparticipar en un “gran pla mestre” on pot donar el millor de si mateix.
Aquest pla ens ennobleix o ens envilir, però no a causa d’un error en el propi pla, sinó a la forma en que ens involucrem en ell. Si conscientment participem, acceptant les seves exigències i fent d’aquesta responsabilitat quelcom propi, llavors aquest esforç no només ens allibera sinó que obtenim per això una gran satisfacció. Si pel contrari sentim que aquesta responsabilitat és insuportable i procurem evitar realitzant plans i activitats més d’acord als nostres desitjos personals, llavors potser descobrim que no arribem a la satisfacció perseguida.
Sembla obvi que la plenitud només és possible en la mesura que coparticipar amb la divinitat en la seva tasca creadora-transformadora unint nostre món personal i limitat, amb totes les oportunitats i possibilitats evolutives a les que podem accedir i participar. És ardu treball i molts renuncien a l’afany.
No és qüestió de creure; aquest acostament determinant cap a si mateix, cap a la pròpia essència, no és patrimoni de cap religió o creença i succeeix fins i tot en les postures més radicals atees. Només requereix absoluta honestedat.
Ser a “la seva imatge i semblança” és posar tot el nostre esforç més exquisit i conscient per remedar intencionalment “la seva intenció”. La realitat la realitzem tots i cadascun dels dies i al cap recollim el fruit la llavor hem sembrat.